Entrevista de la TEF

 http://www.teftv.com/contents/product.php?id=1886

La terra, un tresor

Confecció d’una disfressa del sol

La disfressa de sol va ser un dels mes elaborats. El material necessari per a realitzar aquesta disfressa va ser:

 Paper de diari
Un globus de gran tamany
Cola de empaperar (millor cola blanca)
 Leds de 12v d’alta intensitat
 Suports per als leds
 3 metres de cable de 12v
 1 un interruptor de tres patilles
 2 piles de 12v per a càmeres de fotos
 Pintura de color groc
 Dos pincells grans

 Per a començar, hi ha que inflar el globus a la mida desitjat i mesclar la cola d’empaperar amb aigua. D’una manera organitzada vas aferrant els trossos de paper de diari al globus. Aquí apareix el primer problema, la cola d’empaperar tarda massa en eixugar i es bastant dèbil per suportar la dilatació del globus degut a la calor i es trenca, com es pot vorer a la següent fotografia. Un altre problema que se’ns presentar degut a la debilitat del la cola d’empaperar es que foren necessàries més de cinc capes per a que tingués certa consistència amb el problema que cada cop que ficàvem una capa, totes la humitat debilitava l’estructura perdia consistència, fins al punt de que a la quarta capa, el globus rebentar, no sabem perquè, deformant de manera irremeiable l’estructura. Per aquet cas la cola blanca hagués funcionat millor, ja que una vegada seca difícilment per consistència i queda molt més rígid.

Després de haver, acabat de fer el cos de la disfressa, tocava pintar-la, cosa que no ens porta molta estona ja que en 4 hores li havíem donat les dos capes necessàries per aconseguir els acabats desitjats.

La següent passa fou, començar a fer els furats i aferrar als forats els  suports dels leds en forma de graella.

Després de finalitzar els forats i aferrar els suports dels leds, va arribar una de les parts que més difícils resultaven a les meves companyes, per tant en vaig encarregar dels leds i la seva instal·lació en solitari.  Vaig optar per la instal·lació més senzilla, una instal·lació en paral·lel, deu columnes de quatre leds en sèrie per així evitar comprar més material i complica la instal·lació. Una vegada soldades les deu columnes, les vaig instal·lar a la disfressa per fer unir les diferents columnes del leds amb el cablejat i també instal·lar el interruptor per encendre’ls quant vulguem. Per finalitzar vaig preparar la font d’energia que per evitar problemes amb el pes i que comprometés la integritat del cablejat, vaig decidir fabricar-la segons les necessitats que teníem. Vaig soldar dos piles 12v de 23A cada una i així aconseguir l’autonomia i potencia  desitjada.

Aqui podem vorer el resultat de 20 hores de feina amb la disfressa.

Reflexions

 
Classe 16-3-12:

 A dia d’avui, podem dir que el nostre musical ja té forma i que estem molt més motivats que els primers dies, que no sabíem ben bé com començar ni què fer. A nivell de grup aquest treball és tot un repte, ja que inventar-nos tot una història, cantar, ballar, pensar en la vestimenta, la decoració de l’escenari,... i posar-nos d’acord entre tots tenint en compte els gustos i preferències de cadascun de nosaltres. Arribant a un resultat que reflecteixi tot el nostre esforç i les ganes que li estem posant. En les primeres classes que hem tingut amb na Carmen hem estat seguint amb la història, buscant cançons que ens agradessin, ampliar els diàlegs i caracteritzar els personatges. De la mateixa manera, amb en Toni hem fet algun exercici de desinhibició, escenificant una obra ja feta en grups de tres persones. El que ja tenim clar és la primera escena, en la que apareixeran l’olivera, el sol, els avis i la nena; ja hem començat a caracteritzar el sol. Per a les properes classes, tenim pensat acabar la història i que sigui del gust d’en Toni, el professor, ja que cada dimarts tenim revisió del que anem fent i ens dóna propostes de millora i noves idees. També, per a que Carmen ens pugui ajudar, ja hem començat a pensar amb materials que podem utilitzar per a crear les diferents vestimentes com per exemple, paper de diari per a fer la gonella de la pagesa.


 Classe 26-4-12:

 Aquests darrers dies ja hem aclarit un tema que ens tenia molt preocupats, les cançons del nostre musical. En un principi teníem moltes idees però ens trobàvem amb la dificultat d’aconseguir la melodia i poder-la adaptar a les nostres necessitats. Degut a la dificultat de trobar les cançons melòdiques, és a dir la base musical, varem tenir que editar-la amb un programa especial (audacity), per tal d’eliminar les veus. El fet de ser persones de diferents edats feia que hi hagués diverses preferències; el que teníem clar és que hi apareguessin cançons d’algun grup local, així com música familiar pels infants. Finalment les cançons triades pel nostre musical són; “Tubullar bells” de Mike Oldfield. “Dime que me quieres” de Tequila. “Ya no puedo más” de Camilo Sexto. “Bona nit blanca roseta” de UC. “Jo tinc una enamorada” de UC. “Bad romance” de Lady Gaga. “Doraemon”. “Marcha” de Madagascar. A mes, podem dir que el nostre diàleg ja està acabat, amb això volem dir que podem dedicar-nos a pensar en el decorat que ens agradaria i amb les nostres coreografies. Per altra banda, hem hagut de canviar la nostra idea inicial de fer la gonella amb paper de diari, ja que ens limitava la llibertat de moviment a l’hora de ballar. També hem estat intercanviant idees sobre com volíem que fossin els nostres disfresses, com per exemple volem que el sol tingui dos cares, és a dir, per davant serà un sol trist i molt enfadat i per darrera un sol content i molt brillant; de l’olivera tenim clar que el seu vestuari li ha de permetre el moviment i no pensar que encara que sigui un arbre no es mouen o que els animals tindran una base de la roba d’un color específic afegint-li detalls com calentadors, llana,... En aquesta sessió tots els grups hem posat en comú els materials que farem servir pel decorat. D’aquesta manera volem sortir tots beneficiats i tenir unes despeses menors, ja que no contem amb pressupost per part de la universitat.

 Sessió 10-5-12:

Aquests darrers dies hem estat preparant i assajant les coreografies a casa d’un membre del grup. Això ja ho varem parlar prèviament amb Carmen, ja que varem pensar que d’aquesta manera aprofitaríem més el temps, evitant-nos els desplaçaments, els descansos i els horaris fixes. També pensarem que així podríem deixar els materials en un lloc determinat, evitant així tindre que moure’l i que es pugui fer malbé. Hem acabat gaire bé totes les coreografies, tant sols ens queda una per muntar i anar millorant la coordinació de la resta. Això ens permetrà poder dedicar més temps als vestuaris i decorats, ja que és el que portem més endarrerit. Nosaltres hem pensat fer dos estructures de canyes de forma circular i de grans dimensions. Les volem utilitzar per a decorar l’escenari i com element suggeridor amb l’entorn que tractem. També hem pensat fer un pont amb caixes de cartró i una tela per simular el riu. Durant els assajos que hem anat tenint amb Toni, ell ens ha anat supervisant i donant algunes premisses sobre allò que hem de millorar, així com també ens ha anat advertint, no només a nosaltres sinó també a la resta de grups, que ja és hora d’aprendre’ns els diàlegs.


  Sessió del 20-5-12:

 Aquest diumenge hem quedat per a preparar els materials que necessitem pels nostres decorats. Varem fer dos grups de feina, per així aprofitar més el dia i poder assajar en acabar. Un dels equips s’encarregava de fer el pont, és a dir, preparar les capses de cartró, tallar-les, pintar-les,... i l’altre s’encarregà de crear les estructures amb canyes. Per a fer aquesta estructures varem utilitzar canyes d’aigua, corda, cèrcols, brides i cinta americana, i ens varem valer de l’ajuda d’algunes de les nostres parelles. Per a crear-les és necessari anar a un torrent que no hagi sigut netejat, elegir-les i tallar-les, aproximadament unes 200. Cal triar-les de l’altura adequada, el més rectes possibles, i que no siguin gaire verdes, ja que sinó es trenquen amb molta facilitat. El muntar-les ha sigut una feina molt laboriosa, ja que és una estructura de grans dimensions, la qual requereix un espai ampli i preparació prèvia. Una vegada seleccionades, es fa la base per a que sigui estable i no caigui, i desprès es van posant les canyes correlativament i es van lligant. L’altre grup de feina va fer la recollida de caixes de cartró, unes 7 o 8, els obrirem i els he pintarem en color marron, per a simular un pont. A aquest li férem ratlles negres per fer com si fossin pedres, i ens queda pendent muntar els arcs. Una vegada acabats els decorats, varem passar a preparar i assajar l’últim ball que ens quedava per definir. Una vegada preparat, Vicent va cantar la cançó mentre nosaltres feien la coreografia i un altra persona la gravava per veure el resultat.

 Darrera setmana i representació final.

 L’últim dimarts abans del musical varem repassar tots els detalls. Cada un dels membres del grup tenia una tasca encomanada ja que no volíem que s’escapés cap detall a l’hora de muntar i desmuntar l’escenari. Amb això preteníem que la feina fos ràpida i eficient, per no fer esperar als nens entre obra i obra. Una vegada que tot estava programat, vàrem quedar el dia abans de la representació final per fer el darrer assaig. Els nervis també ens feien companyia, havia arribat l’hora de la veritat. Per donar realisme a la situació, vàrem preparar tot el decorat a casa de la nostra companya, com si fos l’escenari real, intentant recrear l’espai del club diari d’Eivissa. Varem aprofitar tot el temps disponible fins que ens varem quedar satisfets, a la vegada que esgotats. El dia de la representació els despertadors varen tocar ben aviat, havia que traslladar el material des dels domicilis particulars fins al “Diario de Ibiza”. El més complicat de tot varen ser les estructures de canya pel seu pes, volum i fragilitat. Per a fer-ho, vam necessitar ajuda externa, així com un vehicle apropiat. Una vegada al lloc, encara quedava feina per fer. Havíem de deixar preparats els decorats abans de pujar-los a l’escenari. Per descomptat, quedava pendent el vestuari i el maquillatge. Alguns dels personatges requerien un treball de maquillatge força elaborat. Finalment, començava la funció. Els nervis van anar calmant-se mentre gaudíem de les obres dels nostres companys, fins que va arribar el nostre moment, quasi sense adornar-nos. Tot va passar ràpidament, com si d’un altre assaig es tractés, però aquesta vegada vàrem contar amb un públic molt participatiu. Cosa que ens va sorprendre gratament, com indicador de que els hi agradava el que estàvem fent. Al mateix temps, ens va angoixar, perquè no sabíem com controlar aquesta participació i aturar-la, sense ferir la seva sensibilitat. Igual que passa amb les millors obres, vàrem tenir problemes tècnics. Com necessitàvem un segon micròfon, el tècnic va baixar el volum dels micròfons principals amb la conseqüència que no se’ns sentia massa bé. Així i tot, ens adaptàrem perfectament, encara que la música començava abans d’hora. Finalment vàrem quedar contents i satisfets.

Reflexions Psicologia de l'educació.

Reflexions Psicologia de l'educació.


Tema 1: LES PRÀCTIQUES EDUCATIVES COM A CONTEXTOS DE DESENVOLUPAMENT

En aquest tema ens explica els orígens i objectius de la psicologia educativa a traves de diversos autors els quals feren la seva aportació intentant explicar i millorar els diferents processos d’ensenyament i aprenentatge, explicant els diferents processos per els que passa un infant al llarg de la seva infància i les diferents estratègies per a que la practica docent sigui més eficaç.
Els aspectes més importants d’aquest tema trobo que són les diferents variables que condicionen el aprenentatge dels infants, ja que al conèixer les aquestes variables podem dur a terme una practica educativa més eficaç, degut a que partim del nivell de coneixements i de les diferents capacitats dels petits a més de la disponibilitat tant afectiva com psicològica dels infants. Amb tota aquesta informació podem actuar d’una manera més efectiva en la nostra tasca educativa.


TEMA 2 LES TEORIES DEL APRENENTATGE I LA SEVA IMPLICACIÓ EN EL CURRÍCULUM ACTUAL: PROCESSOS D’APRENENTATGE

Hi ha diferents teories sobre l’aprenentatge, una d’elles és el conductisme, amb el qual proporciona diferents procediments per a controlar i modificar la conducta dels nens. Això és una arma de doble tall ja que aquestes tècniques són molt útils a l’hora de modificar o potenciar una conducta però s’ha de saber aplicar-les molt be i estar segur de que la tècnica que volem aplicar es la correcta ja que sinó enlloc de tenir l’efectivitat que busquem podem tenir seriosos problemes, que van des de pors irracionals fins a problemes de conducta.
Si se aplica una tècnica de modificació de conducta hi ha que mantenir un control rigorós del infant per saber si la estem aplicant bé, degut a que moltes vegades el problemes que trobem amb aquestes tècniques no són fruit dels nens si no de la nostra ja que no seguim al peu de la lletra les instruccions per aplicar una tècnica i encara menys reflexionem sobre si estam realitzant de la manera correcta o no, en cas negatiu pensar quina podria ser la millor solució.
Sabent que hi ha tècniques més senzilles que altres, que a més impliquen menys problemes a l’hora de aplicar-les. Per lo tant aquestes són preferibles enlloc de les més complicades i que impliquen dur un control més exhaustiu. Hi ha que pensar que aquestes tècniques són una eina molt útil per a desenvolupar la nostra tasca docent però també hem de saber que les mateixes tècniques o molt similars són utilitzades per a manipular als adults.
Per tant, sinó és sap bé el que es fa, no hi ha que fer-ho.


TEMA 3 FACTORS PSICOLÒGICS IMPLICATS EN L’APRENENTATGE: FACTORS INTRAPERSONALS DEL PROCÉS D’ENSENYAMENT- APRENENTATGE

Durant el procés d’ensenyament – aprenentatge de l’infant, hi ha diferents factors psicològics que hi estan implicats. Pel que fa als factors intrapersonals trobem els processos cognitius (memòria, atenció i intel•ligència), els processos afectius (personalitat i motivació) i les habilitats i estratègies d’aprenentatge (metacognició).
Tots aquest factors influeixen en el procés d’aprenentatge, hi ha que tenir-los en compte a l’hora de realitzar la classe, ja que des de els nostres gestos fins al nostre to de veu influiran en procés d’atenció i motivació dels infants. També la nostra manera d’intentar arribar als infants, perquè si només ens limita’m amollar el “rollo” no podem pretendre que ells ho memoritzin per sempre i que això treballi la seva intel•ligència. Hi ha que realitzar aprenentatges que captin la seva atenció, partir dels propis interessos dels petits per a que tot lo que aprenent ho interioritzin. Finalment un aspecte que molta gent pareix no donar-li importància, és proporcionar-los als infants un espai segur, unes instal•lacions en condicions i un clima afectiu positiu.
Sabent això ja podem aconseguir un millor rendiment de les classes, degut a que el clima de treball és millor i tant els infants com els professors treballen millor.


MÒDUL 4 FACTORS INTERPERSONALS DEL PROCÉS D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE

En aquest tema és centra amb la feina i els factors intrapersonals que ateny a l’educador/a. Un d’aquests factors intrapersonals són les expectatives que es crea dels infants, fet quasi inevitable però que pot afectar al nostre criteri com a mestres, ja que ni som imparcials ni estam sent justos amb els infants. Hem de procurar crear-nos l’expectativa de que tots els infants aprendran molt cosa que ens ajudarà molt més que si ens centrem en aspectes superflus.
No hi ha un model estàndard de professors, al igual que cada infant es únic, cada docent també ho és, per això hem de ser conscients dels nostres punts forts per a reforçar els nostres punts febles, com per exemple un mestre que treballa més la part cognitiva i altres més l’afectiva, uns són més empàtics els altres més divertís, per tant hi que buscar un equilibri que millori la nostra tasca docent.

Quiet

1. Introducció.

El llibre de Quiet, de l’autor i protagonista de l’historia Marius Serra. Narra la seva pròpia vida amb format similar al d’un diari personal, on el coprotagonista és el seu fill Lluis, sense oblidar a la resta de la família que restant un paper més secundari però no menys important.
L’obra impacta degut a que és una historia verídica, contada en primera persona, d’una manera personal i propera. Sembla que t’ho estigui contant personalment a tu, fent-te sentir tant part d’ella que sofreixes i pateixes com els propis protagonistes.
La narració transcorre durant set anys, des de el naixement de Lluis fins al moment de realitzar el fotomuntatge que apareix als últims fulls del llibre.
En el llibre, se’ns conta diferents moments de la vida que han portat la família al llarg d’aquest set anys, d’on se pot treure un exemple de com és deuria viure la vida amb un infant discapacitat, una vida totalment normal.

2. Quins conceptes teòrics hi trobo reflectits.

Alguns dels conceptes més destacables que trobo en la lectura són: Normalització i Sectorització.
El principi de Normalització és un concepte clarament reflectit a la lectura i apareix constantment en ella de manera positiva i negativa. Aquest principi ens diu que s’ha de facilitar la vida al individu sigui quina sigui la discapacitat que pateix per a que pugui dur una vida el mes normal possible adaptant els serveis als discapacitats. Encara que no m’agrada molt la paraula normal ja que pareix que “els normals” estan tallats per un mateix patró i tots els que tenen petites diferencies ja no hi entren dins de la normalitat.
Tornant al llibre, trobem aquest principi es du a la practica a la casa de Marius, on realitzen una sèrie d’obres, com instal•lar un ascensor, per a poder facilitat la convivència a Lluis.
El que respecta a l’entorn físic, la família de Lluis modifica les característiques físiques per facilitar tant la vida a Llullu i de la seva família. Aquell entorn no devia ser molt adaptat a les necessitats de un discapacitat però la família si que és un context de normalització ja que procura oferir-li un entorn millor i més enriquidor al petit, encara que moltes vegades la societat fica moltes traves, per exemple a l’hora de dur i recollir a Lluis de l’autobús de l’escola l’acera estava plena de cotxes dificultant el transitar per ella i a l’hora de baixar el nen de l’autobús adaptat els conductor poc conscienciats amb les necessitats dels infants d’aquell autobús tocaven el clàxon com un bojos impacients per poder passar.
Finalment on més es veu reflectit el aquesta Normalització és en la vida diària de la família, en cap moment la discapacitat de Lluís suposa un handicap per realitzar un viatge, fer una acampada o anar a prendre alguna cosa a un bar. Aquest fet és més admirable ja que superen totes les pegues que la societat el presenta amb un somriure a la cara i cada petita passa és una victòria personal que és veu recompensada amb medalles i trofeus, tal i com diu Marius, quant va recollir al nen a l’escola especial.
Tenint en compte que no fa tants d’anys quan tenies un nen/a amb discapacitat era una vergonya per a la família i és procurava que aquest/a no sortís de la casa familiar. Per sort avui dia quasi trobem casos així, encara que la societat ha d’avançar més en quant a la Normalització i integració.

Per un altre costat a la lectura trobo destacable el concepte de Sectorització, que diu que els serveis han de estar on és troben els discapacitats. Lluís acudeix a una escola especial, trobo que els pares fan bé, ja que en una escola ordinària no podrien atendre les necessitats que té el petit, que no en són poques. L’escola és troba a las afores de la ciutat, però això no suposa un problema per a cap problema per als pares, ja que està relativament a prop i tenen a disposició el servei de bus, que quasi ve a buscar al nen a la porta de la seva casa. L’hospital de Vall d’Hebron, també esta quasi lliure en la seva totalitat de barreres arquitectòniques i per sort en l’hospital tothom esta molt conscienciat amb aquesta realitat.
En canvi la resta de serveis no estan tan ben adaptats a les necessitats que pugui tenir un infant amb paràlisis celebra’l, com podria ser el un dels metges que visiten al llarg dels set anys, si que és troben a prop però perquè Barcelona és una ciutat gran i important en canvi a Eivissa no disposem de tants de serveis i tenim tantes o més traves als discapacitats.
Jo cada pocs mesos visito a un metge de Barcelona i si no fos perquè hi ha una parada de metro al costat, accedir a la consulta amb transport públic o privat és una mica complicat, ja que a la falta de aparcament conjuntament amb la poca paciència i solidaritat de la resta de conductors impedeix que puguis parar a la vorera. Una vegada ets al portal del edifici, el accés tampoc no és fàcil, això es deu a que l’edifici és bastant anterior al decret que dicta la supressió de barreres arquitectòniques als edificis de nova construcció. Per a començar el portal de l’edifici te cinc graons i per facilitar el accés a les cadires han posaren una rampa, però amb una inclinació impossible de superar si no ets ajudat per una altra persona. Si aconsegueixes entrar et resulta impossible utilitzar l’ascensor ja que és massa estret per a la majoria de cadires de rodes i si fas l’idea de pujar per les escales et resultarà impossible pujar més d’un tram degut a la seva configuració.
Per tant el principi de Sectorització, és compleix al peu de la lletra, tots els serveis que pugui ser requerits per qualsevol persona estan a l’abast de tothom. Encara que a l’hora de la veritat és difícil desempallegar-se tot sol si pateixes una discapacitat, sobre tot a als barris més antics de qualsevol ciutat i és aquí on entra la solidaritat individual de cadascun, tendint-li la ma per ajudar-los en un moment determinat.



3. Quines noves vivències m’ha generat?

La principal vivència que m’ha aportat aquest llibre és que no importa la discapacitat que el teu fill, germà, amic pugui patir simplement viu la vida i desfruita-la amb ell.
Marius i la seva família en cap moment es plantejant que pensarà la societat sobre el seu fill i si ho fan els importa un rave. Tampoc pensen en canviar la seva forma de viure la vida, com ell diu al llibre sempre havien set una família viatgera i quan Llullu surt de l’hospital reprenen aquesta costum sense importar-los gens ni mica les carregues addicionals d’estris que necessita el petit, en cap moment ell les menciona com a carreges. En aquest punt moltíssima gent no seguiria una vida normal, encara que el seu fill no patis una malaltia tant greu, segurament no anirien de viatge per la sobre carrega d’estris que pugui és pugui requerir o per el fet de pensar que pot tenir un problema i no sabrien com demanar ajuda.
Jo des de el moment de néixer vaig patir una malaltia que a la llarga em podia costa la vida. Dic vaig patir perquè fa tretze anys que estic operat i si no em trec la samarreta et resultarà impossible saber que m’ha pogut passar. El meus pares sempre han volgut que portes una vida normal, (i de fet podia portar-la sense que la gent s’adonés de que pateixo una malaltia), amb l’única limitació de no poder menjar moltes proteïnes, per no sobre carregar els meus òrgans, i prendre regularment diversos medicaments. Vaig fer la vida normal d’un nen de la meva mateixa edat fins que ara fa tretze anys hem varen operar a l’hospital Vall d’Hebron, on vaig estar tres mesos ingressat i on no tenia totes les paperetes per en sortir-me.
Molta gent pensa que va ser dur, però ha set una de les experiències més enriquidores de la meva vida. Havia molta gent com jo, de diferents edats, sexes, cultures i el pavó que duia degut a la pubertat se’m passa de colp. Vaig començar a vorer les coses d’una altra manera no sols per la meva pròpia experiència si no per les moltes histories que ocorrien en aquella planta onze i on per casualitats de la vida, l’historia d’en Llullu ocorria paral•lela a la meva. I que a l’hora de llegir el llibre ma fet recordar la meva pròpia historia, la qual si pogués no canviaria, ja que sóc el que sóc gracies a totes les experiències de la vida.
Amb aquet incís jo volia ressenyar la importància de les actituds, s’obre tot la dels pares que és reflectiran al fill/a, a l’hora d’afrontar la situació de tenir un fill/a amb una discapacitat tant física com psicològica, que en un primer moment pot generar sentiments conflictius tal com, rebuig, por, angoixa, enfado ira, etc.
No hi ha que posar més traves de las que la pròpia malaltia ja té, hi ha que ensenyar i ensenyar-nos a conviure amb elles i si és pot, a superar-les. En aquet cas, la sobre protecció i la por són els grans enemics d’aquest nens. La qualitat de vida millora moltíssim només amb el fet de dur una vida com la que duria un nen normal, ja que el nen des de que ha nascut viu amb la seva discapacitat, sap com és, sap el que pot i no pot fer.
Jo des de que he nascut he estat prenent diferents medicaments, no un ni dos sinó més de deu tipus diferents de píndoles i no m’ha suposa mai cap esforç ni cap handicap per dur una vida normal, només he de estar pendent de portar-me allí on vaig les meves píndoles i si viatjo se que he de dur-ne més de la conta per si el cas o saber-me els noms genèrics dels meus medicaments per un cas excepcional. Tot això, no hem suposa cap esforç però en canvi puc desenvolupar una vida normal. En un cas d’un problema més greu que el meu, el poder facilitar al nen/a una vida el més normal possible i a poder ser de la manera més autònoma, és el camí més fàcil per a viure una vida feliç.
Per això estic segur que poguéssim llegir o vorer el pensament d’en Lluis, estic seguir que seria la ment d’una persona feliç i contenta de la família i la vida que té.

Fonaments de l'Art Plàstic i Visual

Una de les activitats que més m’ha agradat ha set realitzar els seixanta colors diferents amb el colors primaris, el blanc i negre. El poder fer les combinacions que més t’agradin i els dibuixos al teu gust, et proporciona una gama il•limitada de possibles combinacions per a dur a terme. Una cosa que se pot comprovar amb un dibuix d’aquesta classe es que el estat anímic es veu reflectit amb el dibuix. El espai es una mica limitat com per a realitzar grans combinacions però amb una mica d’originalitat pot quedar una gran lamina.

Tal volta per a treballar amb els petits, seria poc recomanable treballar amb pintures encara que es una activitat molt enriquidora per als infants, ja que poden experimentar i vorer les mils de combinacions possibles que es poden realitzar. Tal volta podríem treballar les diferents escales cromàtiques amb colorants alimentaris preparats de formes diferents.

Per un altre costat la manualitat que més em va agradar va ser la de realitzar ninots per als dits amb escaiola. Com a l’activitat anterior tenim una autonomia total, l’únic límit es la nostra imaginació. Les intervencions de la nostra mestra, Carmen, se limitat a donar les pautes per a saber com realitzar la feina i si ho demanes te aconsella però en cap moment diu el que has de fer. Finalment quant vam acabar els ninots d’escaiola, vam observar que la majoria de nosaltres havíem set molt originals, cosa que demostra que encara tenim imaginació. Una vegada més he procurat ser original, però com vaig fer els ninots sense tenir molt clar el que volia fer, una part d’ells son molt originals, com un caragol amb grans llavis i que treu la llengua, m’entres que l’altre no ho és tant, com un gall dormit.


Tal volta aquesta activitat la duria a terme amb els infants de segon cicle, degut a que ja tenen una motricitat més fina i pot sortir una activitat molt bonica. Seria convenient triar una temàtica concreta però que no ens limiti molt ja que volem que hi haguí originalitat i varietat. A partir de la temàtica que triem amb la imaginació dels petits no serà difícil crear una historia amb la qual puguem muntar una petita obra. Un punt a tenir en compte, es com intenta’m ensenyar a fer titelles d’animals sense condicionar les seves creacions. En primer lloc evitaríem mostrar titelles reals enlloc d’això els hi mostrarem imatges de reals d’allò que volen representar, per exemple si un nen vol fer un lleó, si mostrarem imatges de lleons. En segon lloc si els petits ens demanen consells, no dir lis el que esta be o no, ja que cada un te una visió particular de vorer les coses i cada interpretació es tant valida com una altre. D’aquesta manera podria aconseguir una gran varietat de ninots molt originals. I el que es molt important passar una bona estona.