Quiet

1. Introducció.

El llibre de Quiet, de l’autor i protagonista de l’historia Marius Serra. Narra la seva pròpia vida amb format similar al d’un diari personal, on el coprotagonista és el seu fill Lluis, sense oblidar a la resta de la família que restant un paper més secundari però no menys important.
L’obra impacta degut a que és una historia verídica, contada en primera persona, d’una manera personal i propera. Sembla que t’ho estigui contant personalment a tu, fent-te sentir tant part d’ella que sofreixes i pateixes com els propis protagonistes.
La narració transcorre durant set anys, des de el naixement de Lluis fins al moment de realitzar el fotomuntatge que apareix als últims fulls del llibre.
En el llibre, se’ns conta diferents moments de la vida que han portat la família al llarg d’aquest set anys, d’on se pot treure un exemple de com és deuria viure la vida amb un infant discapacitat, una vida totalment normal.

2. Quins conceptes teòrics hi trobo reflectits.

Alguns dels conceptes més destacables que trobo en la lectura són: Normalització i Sectorització.
El principi de Normalització és un concepte clarament reflectit a la lectura i apareix constantment en ella de manera positiva i negativa. Aquest principi ens diu que s’ha de facilitar la vida al individu sigui quina sigui la discapacitat que pateix per a que pugui dur una vida el mes normal possible adaptant els serveis als discapacitats. Encara que no m’agrada molt la paraula normal ja que pareix que “els normals” estan tallats per un mateix patró i tots els que tenen petites diferencies ja no hi entren dins de la normalitat.
Tornant al llibre, trobem aquest principi es du a la practica a la casa de Marius, on realitzen una sèrie d’obres, com instal•lar un ascensor, per a poder facilitat la convivència a Lluis.
El que respecta a l’entorn físic, la família de Lluis modifica les característiques físiques per facilitar tant la vida a Llullu i de la seva família. Aquell entorn no devia ser molt adaptat a les necessitats de un discapacitat però la família si que és un context de normalització ja que procura oferir-li un entorn millor i més enriquidor al petit, encara que moltes vegades la societat fica moltes traves, per exemple a l’hora de dur i recollir a Lluis de l’autobús de l’escola l’acera estava plena de cotxes dificultant el transitar per ella i a l’hora de baixar el nen de l’autobús adaptat els conductor poc conscienciats amb les necessitats dels infants d’aquell autobús tocaven el clàxon com un bojos impacients per poder passar.
Finalment on més es veu reflectit el aquesta Normalització és en la vida diària de la família, en cap moment la discapacitat de Lluís suposa un handicap per realitzar un viatge, fer una acampada o anar a prendre alguna cosa a un bar. Aquest fet és més admirable ja que superen totes les pegues que la societat el presenta amb un somriure a la cara i cada petita passa és una victòria personal que és veu recompensada amb medalles i trofeus, tal i com diu Marius, quant va recollir al nen a l’escola especial.
Tenint en compte que no fa tants d’anys quan tenies un nen/a amb discapacitat era una vergonya per a la família i és procurava que aquest/a no sortís de la casa familiar. Per sort avui dia quasi trobem casos així, encara que la societat ha d’avançar més en quant a la Normalització i integració.

Per un altre costat a la lectura trobo destacable el concepte de Sectorització, que diu que els serveis han de estar on és troben els discapacitats. Lluís acudeix a una escola especial, trobo que els pares fan bé, ja que en una escola ordinària no podrien atendre les necessitats que té el petit, que no en són poques. L’escola és troba a las afores de la ciutat, però això no suposa un problema per a cap problema per als pares, ja que està relativament a prop i tenen a disposició el servei de bus, que quasi ve a buscar al nen a la porta de la seva casa. L’hospital de Vall d’Hebron, també esta quasi lliure en la seva totalitat de barreres arquitectòniques i per sort en l’hospital tothom esta molt conscienciat amb aquesta realitat.
En canvi la resta de serveis no estan tan ben adaptats a les necessitats que pugui tenir un infant amb paràlisis celebra’l, com podria ser el un dels metges que visiten al llarg dels set anys, si que és troben a prop però perquè Barcelona és una ciutat gran i important en canvi a Eivissa no disposem de tants de serveis i tenim tantes o més traves als discapacitats.
Jo cada pocs mesos visito a un metge de Barcelona i si no fos perquè hi ha una parada de metro al costat, accedir a la consulta amb transport públic o privat és una mica complicat, ja que a la falta de aparcament conjuntament amb la poca paciència i solidaritat de la resta de conductors impedeix que puguis parar a la vorera. Una vegada ets al portal del edifici, el accés tampoc no és fàcil, això es deu a que l’edifici és bastant anterior al decret que dicta la supressió de barreres arquitectòniques als edificis de nova construcció. Per a començar el portal de l’edifici te cinc graons i per facilitar el accés a les cadires han posaren una rampa, però amb una inclinació impossible de superar si no ets ajudat per una altra persona. Si aconsegueixes entrar et resulta impossible utilitzar l’ascensor ja que és massa estret per a la majoria de cadires de rodes i si fas l’idea de pujar per les escales et resultarà impossible pujar més d’un tram degut a la seva configuració.
Per tant el principi de Sectorització, és compleix al peu de la lletra, tots els serveis que pugui ser requerits per qualsevol persona estan a l’abast de tothom. Encara que a l’hora de la veritat és difícil desempallegar-se tot sol si pateixes una discapacitat, sobre tot a als barris més antics de qualsevol ciutat i és aquí on entra la solidaritat individual de cadascun, tendint-li la ma per ajudar-los en un moment determinat.



3. Quines noves vivències m’ha generat?

La principal vivència que m’ha aportat aquest llibre és que no importa la discapacitat que el teu fill, germà, amic pugui patir simplement viu la vida i desfruita-la amb ell.
Marius i la seva família en cap moment es plantejant que pensarà la societat sobre el seu fill i si ho fan els importa un rave. Tampoc pensen en canviar la seva forma de viure la vida, com ell diu al llibre sempre havien set una família viatgera i quan Llullu surt de l’hospital reprenen aquesta costum sense importar-los gens ni mica les carregues addicionals d’estris que necessita el petit, en cap moment ell les menciona com a carreges. En aquest punt moltíssima gent no seguiria una vida normal, encara que el seu fill no patis una malaltia tant greu, segurament no anirien de viatge per la sobre carrega d’estris que pugui és pugui requerir o per el fet de pensar que pot tenir un problema i no sabrien com demanar ajuda.
Jo des de el moment de néixer vaig patir una malaltia que a la llarga em podia costa la vida. Dic vaig patir perquè fa tretze anys que estic operat i si no em trec la samarreta et resultarà impossible saber que m’ha pogut passar. El meus pares sempre han volgut que portes una vida normal, (i de fet podia portar-la sense que la gent s’adonés de que pateixo una malaltia), amb l’única limitació de no poder menjar moltes proteïnes, per no sobre carregar els meus òrgans, i prendre regularment diversos medicaments. Vaig fer la vida normal d’un nen de la meva mateixa edat fins que ara fa tretze anys hem varen operar a l’hospital Vall d’Hebron, on vaig estar tres mesos ingressat i on no tenia totes les paperetes per en sortir-me.
Molta gent pensa que va ser dur, però ha set una de les experiències més enriquidores de la meva vida. Havia molta gent com jo, de diferents edats, sexes, cultures i el pavó que duia degut a la pubertat se’m passa de colp. Vaig començar a vorer les coses d’una altra manera no sols per la meva pròpia experiència si no per les moltes histories que ocorrien en aquella planta onze i on per casualitats de la vida, l’historia d’en Llullu ocorria paral•lela a la meva. I que a l’hora de llegir el llibre ma fet recordar la meva pròpia historia, la qual si pogués no canviaria, ja que sóc el que sóc gracies a totes les experiències de la vida.
Amb aquet incís jo volia ressenyar la importància de les actituds, s’obre tot la dels pares que és reflectiran al fill/a, a l’hora d’afrontar la situació de tenir un fill/a amb una discapacitat tant física com psicològica, que en un primer moment pot generar sentiments conflictius tal com, rebuig, por, angoixa, enfado ira, etc.
No hi ha que posar més traves de las que la pròpia malaltia ja té, hi ha que ensenyar i ensenyar-nos a conviure amb elles i si és pot, a superar-les. En aquet cas, la sobre protecció i la por són els grans enemics d’aquest nens. La qualitat de vida millora moltíssim només amb el fet de dur una vida com la que duria un nen normal, ja que el nen des de que ha nascut viu amb la seva discapacitat, sap com és, sap el que pot i no pot fer.
Jo des de que he nascut he estat prenent diferents medicaments, no un ni dos sinó més de deu tipus diferents de píndoles i no m’ha suposa mai cap esforç ni cap handicap per dur una vida normal, només he de estar pendent de portar-me allí on vaig les meves píndoles i si viatjo se que he de dur-ne més de la conta per si el cas o saber-me els noms genèrics dels meus medicaments per un cas excepcional. Tot això, no hem suposa cap esforç però en canvi puc desenvolupar una vida normal. En un cas d’un problema més greu que el meu, el poder facilitar al nen/a una vida el més normal possible i a poder ser de la manera més autònoma, és el camí més fàcil per a viure una vida feliç.
Per això estic segur que poguéssim llegir o vorer el pensament d’en Lluis, estic seguir que seria la ment d’una persona feliç i contenta de la família i la vida que té.

Fonaments de l'Art Plàstic i Visual

Una de les activitats que més m’ha agradat ha set realitzar els seixanta colors diferents amb el colors primaris, el blanc i negre. El poder fer les combinacions que més t’agradin i els dibuixos al teu gust, et proporciona una gama il•limitada de possibles combinacions per a dur a terme. Una cosa que se pot comprovar amb un dibuix d’aquesta classe es que el estat anímic es veu reflectit amb el dibuix. El espai es una mica limitat com per a realitzar grans combinacions però amb una mica d’originalitat pot quedar una gran lamina.

Tal volta per a treballar amb els petits, seria poc recomanable treballar amb pintures encara que es una activitat molt enriquidora per als infants, ja que poden experimentar i vorer les mils de combinacions possibles que es poden realitzar. Tal volta podríem treballar les diferents escales cromàtiques amb colorants alimentaris preparats de formes diferents.

Per un altre costat la manualitat que més em va agradar va ser la de realitzar ninots per als dits amb escaiola. Com a l’activitat anterior tenim una autonomia total, l’únic límit es la nostra imaginació. Les intervencions de la nostra mestra, Carmen, se limitat a donar les pautes per a saber com realitzar la feina i si ho demanes te aconsella però en cap moment diu el que has de fer. Finalment quant vam acabar els ninots d’escaiola, vam observar que la majoria de nosaltres havíem set molt originals, cosa que demostra que encara tenim imaginació. Una vegada més he procurat ser original, però com vaig fer els ninots sense tenir molt clar el que volia fer, una part d’ells son molt originals, com un caragol amb grans llavis i que treu la llengua, m’entres que l’altre no ho és tant, com un gall dormit.


Tal volta aquesta activitat la duria a terme amb els infants de segon cicle, degut a que ja tenen una motricitat més fina i pot sortir una activitat molt bonica. Seria convenient triar una temàtica concreta però que no ens limiti molt ja que volem que hi haguí originalitat i varietat. A partir de la temàtica que triem amb la imaginació dels petits no serà difícil crear una historia amb la qual puguem muntar una petita obra. Un punt a tenir en compte, es com intenta’m ensenyar a fer titelles d’animals sense condicionar les seves creacions. En primer lloc evitaríem mostrar titelles reals enlloc d’això els hi mostrarem imatges de reals d’allò que volen representar, per exemple si un nen vol fer un lleó, si mostrarem imatges de lleons. En segon lloc si els petits ens demanen consells, no dir lis el que esta be o no, ja que cada un te una visió particular de vorer les coses i cada interpretació es tant valida com una altre. D’aquesta manera podria aconseguir una gran varietat de ninots molt originals. I el que es molt important passar una bona estona.